Ferran Ferrer va fer aquestes declaracions en el marc de la presentació de l’anuari “L’Estat de l’Educació a Catalunya” editat la Fundació Jaume Bofill.
L’acte, organitzat conjuntament amb la Fundació SER.GI, va constatar que no hi ha hagut una evolució significativa respecte la situació que reflectia l’anterior anuari del 2006.
La presentació, que va tenir lloc el passat dimecres 19 de maig al Centre Cultural La Mercè de Girona, va servir per reflexionar sobre el fracàs i l’èxit escolar en les diferents etapes educatives. Va comptar amb Ferran Ferrer, director de l’anuari i catedràtic d’Educació Comparada per la UAB, Carles Serra, coordinador de l’estudi de Pedagogia de la UdG, Albert Quintana, professor i vicepresident de la Fundació SER.GI, i Anna Jolonch, de la Fundació Jaume Bofill.
Ferran Ferrer creu que s’ha fet un avenç respecte el paper que té l’educació en la societat, ja que darrerament forma part de la centralitat de l’agenda política i pública i té més presència en els mitjans de comunicació. Destaca de l’estudi que a la dècada del 2000 hi ha hagut un avançament en el disseny d’un model educatiu propi de Catalunya (sense arribar a tenir un sistema educatiu totalment diferenciat de l’espanyol, com sí que passa en altres països com Bèlgica, Canadà o Alemanya, on conviuen diferents tipus de models educatius).
Per Ferran Ferrer hi ha un problema d’incompetència i poca transparència en l’administració ja que “no gestiona bé les dades per poder diagnosticar l’estat de l’educació”.
Analitzant els resultats de l’estudi va afirmar que “en primària hi ha un fracàs encobert, ja que no és fins a l’ESO que es manifesta en les taxes de graduacions”. També va dir que “a l’ESO un de cada quatre alumnes no obté les competències mínimes que marquen els plans d’estudi”, i que tot apunta que les dades de les darreres proves, fetes darrerament, manifesten el mateix.
En l’ensenyament post obligatori, en la franja de setze a divuit anys, hi ha un trenta per cent d’alumnes que finalitzen prematurament els estudis, és a dir que malgrat han obtingut l’ESO no obtenen la titulació de batxillerat o d’un cicle formatiu. Aquest mateix índex en altres països europeus o al País Basc és la meitat.
Però l’estudi no només reflecteix un problema en l’alumnat sinó que “respecte el professorat constata un descontentament que va in crescendo”. Ferrer va dir que en enquestes internes fetes pel departament d’educació el setanta-cinc per cent dels professors de primària i secundària estan en contra de la política del departament. Aquesta desafecció vers el Departament també es constata vers la societat. El cos docent se sent poc reconeguts i valorat, i sovint manifesta incomprensió vers els pares i mares.
Repecte el repte que planteja la immigració a les escoles, Ferrer va apuntar que “hi ha una diferència de setanta punts entre alumnes de quinze anys en funció del seu origen”, aquesta mesura representa gairebé dos cursos de diferència entre alumnes d’origen immigrat i els que no ho són.
Pel catedràtic d’Educació Comparada és fonamental “aprofitar la recerca feta sobre educació i tenir-ho en compte a l’hora de fer polítiques educatives” cosa que actualment no es fa. En quant a la formació permanent del professorat creu que hauria d’anar molt lligada a la recerca educativa. Caldria lligar els projectes d’innovació de centre amb la formació permanent del professorat.
En relació al desplegament de la LEC, Ferrer, proposa fer-lo de forma consensuada, ja que tant el decret d’autonomia i com el de direcció de centres no s’ha consensuat, i s’ha tramitat de forma unilateral.
Finalment, Ferrer destaca la constatació que segueix sense resoldre’s el repte de la immigració a Catalunya. No es té clar què significa que aquest col·lectiu s’integri en el sistema. A més, hi ha el problema afegit que és un col·lectiu que en general obté pitjors resultats a l’escola.
Per la seva banda Carles Serra va destacar que el concepte de fracàs escolar fa referència a aspectes molt diferents, ja que “es comparen diferents taxes que de vegades tenen poc a veure”.
Al seu entendre “cal treballar per a l’excel·lència i la equitat en els dos fronts a l’hora” ja que actualment en termes d’excel·lència el nivell de competència científica és inferior al que correspondria pel nivell socioeconòmic general de la població, però alhora “també es punxa en equitat, ja que no som capaços de reduir les diferències que venen donades pel nivell socioeconòmic dels alumnes”. Segons l’informe PISA, Catalunya és dels llocs on hi ha més desigualtat entre l’alumnat autòcton i el d’origen immigrat. De fet, els alumnes d’origen estranger obtenen pitjor resultats que en qualsevol altre lloc de tot els estudiats en aquest informe.
A més el seixanta-quatre per cent dels centres de secundària aposta per grups homogenis, i per tant es constata que els centres no aposten pel model comprensiu, de grups heterogenis, que és el que preveu la llei. Fet que dificulta la reducció de les diferències.
Serra va voler desmentir que el treball per l’excel·lència i la equitat no és incompatible, sinó que van de bracet, ja que es demostra que en la mesura que augmenta l’equitat també augmenta els resultats excel·lents.
En quant a les taxes d’idoneïtat, és a dir que els alumnes facin el curs que els pertoca, han empitjorat en els darrers anys. Les taxes de graduació a l’ESO a Catalunya, que són del 75%, està per sota la mitjana espanyola.
Serra va concloure que als dirigent polítics els falta la capacitat per reconèixer els problemes del sistema educatiu. I que d’altra banda les dades per controlar les problemàtiques detectades són del tot insuficients.
Finalment, Albert Quintana, va agrair a la Fundació Bofill que l’informe inclogui un capítol dedicat a l’educació professional, ja que creu que aquest tipus de formació, lligada a una millor orientació, pot ser una via per a solucionar molts dels dèficits que es detecten.
També va voler destacar la vinculació entre família i escola com una altra de les maneres de treballar per la implicació de la comunitat educativa i millorar els resultats d’èxit escolar.
Per acabar, Quintana, va voler recordar que malgrat les administracions repeteixen sovint que la formació és una eina per lluitar contra la crisi, no s’hi aposta. Va dir que “si en època de bonança econòmica no s’han sabut resoldre els reptes de l’educació dubta que es pugui fer en època de crisi”.
L’anuari
L’anuari presenta, des del rigor de les dades i la pluralitat d’analistes que hi participen, una radiografia del sistema educatiu no universitari del nostre país. S’estructura en quatre parts. Una primera part en què es presenten i s’interpreten els indicadors més significatius per entendre quina és la realitat i quina ha estat l’evolució de l’educació a Catalunya al llarg dels darrers anys. Una segona part centrada en l’anàlisi de l’agenda política educativa al nostre país. En la tercera part s’analitzen els reptes i oportunitats de l’educació a Catalunya, fent atenció als instruments del sistema per fer front i reduir el fracàs escolar. Finalment, hi ha un apartat de conclusions, prioritats i propostes.
Aquesta és una publicació imprescindible per a tothom que vulgui conèixer amb detall l’estat de l’educació al nostre país. Les aportacions dels autors, especialment la del seu director Ferran Ferrer en el darrer apartat, ajuden a la reflexió en un dels àmbits més importants de la política i la societat al nostre país.
